dimecres, 21 de desembre de 2011

Allò que sempre saps i mai dius que ho saps perquè saps que ho saps.

(...) i de sobte li digué:

- Què n'ha sigut de tu durant tot aquest temps?

- He estat cultivant tot allò que ja no et pertany.


I així, sense més ni menys, va acabar tota aquella tempesta de la sembra. Que si ara cultivo una flor i ara en faig un ram. Que si ara se'm mor el Lilà i ara rego l'assutzena.

Perquè ella, al cap i a la fi, sabia que ell mai més tornaria a ser papallona.


dilluns, 12 de desembre de 2011

Justícia.

No m'agrada la veu que no parla,
s'ha fos el so de la síl·laba que
delata la veritat.
No creus que és millor mentir,
davant el dubte de l'engany?

T'enganyes. Sigues simple.
La paraula no parla,
l'has matada simplement
callant, sense arma.
Així, creant una pausa eterna.

Tant eterna com la veritat,
com el so de la realitat.
Desmenteixes l'engany i
l'acuses com un parany.
I la balança?

Justícia.

diumenge, 11 de desembre de 2011

Tot caduca. (text recuperat i modificat juny'09)

(...)

Em va dir "-calla!" i vaig callar (...). Vaig deixar d'existir per ell i ell, si més no, per a mi.

Em va dir "-adéu!" i el vaig respondre amb un adéu definitiu. Segur que l'era.

El temps havia fet distància, i la vida havia fet guions com el d'una novel·la de postguerra. L'exili ens havia servit per recordar un passat més, i les mans ens havien dibuixat una senda per a cadascú.
Semblava creïble el llibre que entre les dues personalitats havíem creat, i ara aquest, quedava reposat a la prestatgeria envoltat de novel·les significants d'altres vides, i sota les partícules de pols generades pel temps.

Torno a dir, al cap i a la fi, tot caduca.



Un indret o jo què sé, qui sap?


Si ets relíquia
porta'm pel teu món,
que sense veure
el sol,
la flor pot ser
capaç de fer olor.
Que la mar,
sense sal,
pot arribar a
ser més dolça.

Si ets relíquia
porta'm pels teus somnis,
que sense veure
la nit,
la imaginació pot ser
capaç de volar.
Que les estrelles,
sense brillar,
poden arribar a
fer llum.

Si ets relíquia
porta'm pel teu paradís,
que sense ser
infern,
el mal pot
existir.
Que sense voler,
hi pot haver
les dues cares
de la lluna.

Si no ets relíquia
porta'm a l'infern,
que sense
imaginació,
no hi ha somnis
ni estrelles sense llum
que facin la mar
dolça, ni
sense sol,
flors amb olor.




dissabte, 10 de desembre de 2011

Vull IRELAND, C.indirecte.


atreveix-te i
porta'm per
aquells mons
on encara no
he trepitjat

No t'estranyis
si et parlo
amb llengua
estrangera,
encara.





dimarts, 6 de desembre de 2011

Com un petit somni (per moments).


(...) i quan un grapat de formigues s'unien i formaven un grup de formigues fortes i valentes i creaven un niu, jo deia:
"- Coratge petites, coratge!"

Perquè vist aquell instint natural, em vaig empetitir en el meu "jo" minúscul i vaig adonar-me que la natura era més sàvia que no pas aquell caparronet del no res que subjectava el cos i li creava una identitat, pel qual, gràcies a la cara jo rebia un nom.
I que no era gràcies aquell cos desfigurat, sinó que el meu rostre s'identificava gràcies aquells ulls de color bru i uns llavis resseguits per una vora imaginària que els hi donava un cert aspecte femení.

I per això, quan vaig veure les formigues que s'unien, em van entrar unes ganes boges d'agafar-les una per una i cridar ben fort que jo volia ser com elles, igual que tothom, sense poder identificar cares per noms.


Llàstima que siguis ros amb els ulls blaus.

dilluns, 5 de desembre de 2011

Allò que cau i que repica i es trenca.

I si per sort
només fos una fulla,
allò que cau de l'arbre,
estaria contenta
de saber que
només és una fulla,
allò que cau de l'arbre.

Però sé que
allò que cau de l'arbre
no és una fulla,
sinó que és una estrella,
allò que cau del cel
i que repica a l'arbre
i cau a terra.

Si només fos una estrella
estaria contenta,
però allò que cau del cel
que repica a l'arbre
i cau a terra i es trenca,
no és una estrella
sinó que és un desig trencat.


Com si s'hagués mort una fada,
per un nen.

diumenge, 4 de desembre de 2011

Era broma, podreix-te en el meu orgull.

Ritual.

(...) i si cal plantarem flors i collirem raïm. Anirem a la vora de la mar amb pernil dolç tallat ben primet i ens el menjarem com aquell qui beneeix el pa i el parteix en dues parts.

Com si tot fos un ritual de pa amb formatge.


dijous, 1 de desembre de 2011

Per anar fent caixa.


I me'l fot
i me'l menjo,
i no tinc res dins l'estomac
que no sigui el teu record.
Record podrit
entre besos i llits,
entre tot el que no escupo
i m'ho guardo amb un clip.

dimarts, 29 de novembre de 2011

Me falten paraules.

I tan de bo et tiressin un pastís
de nata blanca a la cara.

La cara verda que se't posarà
quan la teva primavera
no surtin flors ni clavells,

sinó carbó sota les pedres que
et deixaran els reis mags d'orient.

Fins mai més, llengua morta.

dilluns, 28 de novembre de 2011

Com un pou quasi buit.


Però quan cau la nit,
tot es veu fosc i cru.
I sembla com si mai
en poguessis sortir
d'aquest pou quasi buit.

Les parets són eternes
i només esperes
que plogui per poder
sofrir una tempesta i
poder sortir nadant.




dimecres, 23 de novembre de 2011

La lluna fa de far.

La lluna,
per qui no ho sàpiga,
a les nits fa de far.
Fa de far de les estrelles
i de tot el seu veïnat.

Dels núvols i
de les anelles dels
astres, i dels
somnis de la gent,
que projecten a l'infinit
el desig desesperat que
guardem sota el coixí.

La lluna,
per qui no ho sàpiga,
a les nits fa de far.
Fa de far de les estrelles
i dels somnis amagats.

Ens delaten les paraules
i els gestos en privat.
Ens il·luminen cada
vegada aquelles melodies
que no deixen de sonar, i
et recorden un cop més
que la nit era estel·lar.

La lluna,
per qui no ho sàpiga,
a les nits fa de far.
Fa de far de les estrelles
i dels records il·luminats.


dimarts, 22 de novembre de 2011

Dorm sense malsons.


Amb totes les poesies
els versos se'n caminen a dormir,
quan el cap se m'encoixina
i reposa sobre el llit.

Tu saps, dolça fada
que els somnis són d'amor,
que la pau de la rosada
no neix sense aquest sol.

Que l'albada és matar-se
l'ànima, fins que no desperta
un nou jorn, "que demà és un
nou dia!" ho repeteixes amb conhort.

Tu saps, amarga bruixa
que ja no busco un malson,
que ell només és un esbós
dins el vers que ja s'ha fos.


No tornis promesa,
elimina't amor.
Que l'ànima
ara és viva, sinó
fas tornar el record.

diumenge, 20 de novembre de 2011

Cant IV - LO PIRINEU.

(...)

Aucells aquí no crien, ni flors les primaveres,
los torbs són l'aucellada, ses flors són les geleres,
ses flors que quan se baden cobreixen lo vessant;
les gotes de rosada que en surten són cascades
que salten per timberes i cingles esverades,
com feres udolant.

Damunt lo glaç negregen granítiques arestes,
com d'ones formidables esgarrifoses crestes,
illots de roca dreta sortint de mars de gel;
emmerletades torres d'una ciutat penjada,
com son Pont de Mahoma damunt la nuvolada,
enmig de terra i cel.

(...)
Canigó - Jacint Verdaguer.

Aneto-juny2011.

Adéu i fins mai més, dependència absurda del TU.

Quan conti fins a tres ja estaràs al purgatori.

I deixaré que amb un sol gest,
com el polze d'en Cèsar,
caiguis mort dins la meva ànima.

I deixaré que amb dos segons,
depen com bufi el vent,
te'n vagis com les fulles.

I deixaré que amb tres tempestes,
com nits de corbs negres,
ho purifiquis tot!

Benvingut al purgatori.

dissabte, 19 de novembre de 2011

divendres, 18 de novembre de 2011

Més enllà de l'horitzó...







Pardal negre que voles al dia,
estel brillant que surts de nit.
Digue'm bruixa si endevines,
quina fada t'acompanya a l'oblit?

diumenge, 13 de novembre de 2011

Acció-reacció.

(...) i aquells ulls m'atacaven com dues espelmes a la foscor.

Que les mires i mires,
i quan les deixes de mirar
encara les veus.

divendres, 11 de novembre de 2011

Evoco tota la meva identitat al meu rostre.

i tu sempre present Baix Montseny, sempre.

dimecres, 9 de novembre de 2011

Qüestió de somnis. (alliberament . i final).

El vent crida i no respira,
s'ofega.
Agonia a les branques i
d'una tronada
vola i vola vola i,
no plora.

Èpic.

(...) i quan s'enfadava me'l mirava, i tot rient li deia:

"- pa amb formatge!"

diumenge, 6 de novembre de 2011

Qüestió de somnis. (VI)

Si tinc set
no tinc gana,
i quan sento
tocar les vuit,
el rellotge
plora.
Quan s'aixeca
un nou dia
tu somrius
sense set i
a voltes sense
un buit al cor.

Jo tinc un nou a la vida.

Qüestió de somnis. (V)

I no som d'aquells
que no tenen paraula.
Tenim segell
i carta.
Un somni i,
per si cal,
un camí.
Una senda
per fer desig
i un sac
per dormir.
Som d'aquells
que dormen
amb un llibre
com a coixí,
d'en Casasses
o d'Estellés.
Bufa't les ungles
si tens fred.
Jo amb el record
em bufo la pell
les nits
que no hi ets.

I no som d'aquells
que no tenen paraula.
Tenim segell
i carta.
Un somni, i
per si cal,
una guitarra.

dijous, 3 de novembre de 2011

La bala que deixi de sonar, la matarà.

I tot l’amor que ella tenia li abocava al seu gos, aquella arma carregada de consol que servia per escopir tot allò que ningú comprenia i que mai arribarien a comprendre.

I per si algú mai en dubta, el dia que l’arma deixi de disparar, aquella bala que mai més sonarà, a ella la matarà. (Així de contradictori sona).

dijous, 27 d’octubre de 2011

Qüestió de somnis. (IV)

I que jo no escrivia
poesia.
Ni tocava la flauta,
ni tenia veïns.

Jo volia la lluna
i unes estrelles al jardí.
Un ram de flors
i una regadora per fer bonic.

diumenge, 23 d’octubre de 2011

Qüestió de somnis. (III)

M'entrebanc
ensopec,
salto i
no caic
i m'aguant!

dissabte, 22 d’octubre de 2011

Qüestió de somnis. (II)

Dolçor de nits de glòria i
ara carrers morts de fam.
La victòria era quan
tot allò ara és ple de fang.

diumenge, 16 d’octubre de 2011

Qüestió de somnis. (I)

Cau la nit de forma pura,
com estrelles mirant la lluna.
No entenc la claror que sura
d'aquesta lluna que il·lumina nua.

divendres, 23 de setembre de 2011

22 anys i 11 dies (text recuperat d'un blog compartit 03/04/2011)

La Rosa solia portar un vestit fins a l'alçada dels genolls. Era blanc, i a les vores hi tenia cosides unes flors de caire primaverenc. Se'l solia ficar cada dissabte i sempre deia que la seva mare, des de ben petita, li havia fet agafar el costum i cada dissabte la feia anar ben vestida. La mare li deia que sempre s'havia d'anar preparada per si aquell dissabte coneixia el noi de la seva vida, però la Rosa d'això no n'havia fet mai cas. La Rosa li agradava anar al camp, i tornar amb un ram pleníssim de flors. Just, el mateix dia que va fer 8 anys i 3 dies, la senyora de vetes i fils, li va regalar una espelma d’aquestes que fan olor, i li va dir que quan l’encengués per primer cop demanés un desig i quan l’anés per apagar el digués en veu molt baixa i bufés de cop. La Rosa mai ho havia arribat a fer, ja que sempre deia que les espelmes que feien olor eren per fer bonic. I es passava les hores olorant-la, fins que el seu nas perdia l’olfacte de tant adaptar-se a la mateixa olor. Quan la Rosa va haver fet els 10 anys i 3 dies, la senyora de vetes i fils, li va regalar un joc de fils per cosir, i li va dir que quan tingués un quadre fet, li regalés a la primera persona que li havia ensenyat de lletra. Però la Rosa mai no va fer aquell quadre de fils, ja que deia que la tela era massa maca per cosir-la. I es passava les hores tocant els fils, perquè deia que apreciava aquell tacte tan finíssim. Quan la Rosa va haver fet 15 anys i 3 dies, la senyora de vetes i fils, li va regalar el llibre de Amic e Amat, i li va dir que quan el comencés a llegir agafés un llapis per anar subratllant les frases més celestes del llibre. Però la Rosa mai no ho va arribar a fer, ja que deia que el llibre desprenia una olor massa maca com perquè el carbonet del llapis l’invedís i la borrés. Quan la Rosa va haver fet els 18 anys i 3 dies, la senyora de vetes i fils, li va regalar un vinil amb cançons d’amor, i li va dir que quan el posés l’escoltés atentament, ja que cada vers que sonava, era caure al buit. Però la Rosa mai va escoltar aquell vinil, ja que tenia por que es rallés i es fes malbé. Quan la Rosa va haver fet 22 anys i 3 dies, la senyora de vetes i fils, li va regalar un cossi ple de flors sense tija. Li va dir que servien per a fer un centre de taula i que quan s’assaquessin, anés al cim més alt i les llancés a l’abisme, tot demanant la tendresa més amable del món, pel món i per al món. No fou fins aleshores, quan la Rosa esperà aquells set dies amb impaciència per a que les flors s’assequessin. Arribà el vuitè dia i anà el cim més alt de la comarca. Agafà les flors i les començà a fer miques, una per una. Quan aconseguí totes les miquetes possibles, s’alçà i agafant el cossi entre les mans, l’abocà tot tancant els ulls. A l’instant, la Rosa obrí els ulls, i es meravellà en veure el que estava veient. Era com una pluja de flors. El cel blau de fons feia de taló, i la muntanya que hi havia a davant, feia de suport mortal. El vent era com una brisa suau on s’hi barrejava un perfum plàcid amb trocets de desig. La Rosa es quedà una estona estàtica veient la naturalesa de les formes, fins que no va desaparèixer l’última partícula de desig. Ho mirava tot com retornant a l’infància, com aquella nena de 6 anys carregada d’innocència i mirant un espectacle de titelles a la plaça major del poble. Es deixà endur per la immensitat del paisatge, i amb els peus penjant a l’abisme, s’estirà al terra, amb les mans obertes i el pensament en blanc. Quan el sol es comença a pondre, la Rosa s’alçà, i amb ganes de menjar-se al món cridà ben fort;

- Jo també vull ser llibertat, món!

I l'eco li va respondre, i tota la muntanya volia ser llibertat, i totes les plantes volien ser llibertat, i el cel, i les pedres i els insectes que mai havia vist. I l'eternitat!

dijous, 22 de setembre de 2011

Quan l'exili és dolç, el retorn és amarg.

[..] i diguem-ne que allà, en aquells carrers d'Occitània, la poesia anava agafada de la mà d'un de barri i d'una de poble.

Diguem-ne que allà, en aquells carrers d'Occitània, el temps es va aturar just en l'instant que un diluvi immens ens va agafar per sorpresa i, refugiats sota un sostre de pedra, la màgia del moment, mirant en el més enllà entre barrots, ens va prometre que allò mai s'acabaria, i la màgia del moment, per un instant infinit, s'ha fos.

dimecres, 21 de setembre de 2011

Plou.

Hi ha dies que plou, plou i plou plou.
Avui plou i no tinc paraigües.

Vers recuperat 08/01/2009.

Dins d'una mirada
cent vuitanta-tres partícules d'un silenci,
ploren.
Les llàgrimes,
dues-centes quinze gotes
fan el mateix recorregut cada nit.
Reseguint el temps,
esnob.
Al mateix instant
recorda les nits
d'orgasmes i poesia,
i rebrota l'esperança
d'una mirada a través de l'objectiu
que refarà la idea d'una vida de malparits.


dimarts, 20 de setembre de 2011

Com si ja haguessis complert amb la nostàlgia...

No sé encara perquè, però aquell estat era com girar la cullereta dins la tassa de llet amb ColaCao que encara no feia 30 minuts que t'havies acabat de fer ben calenta. És com allò que tu vas fent i vas fent, i a la que te'n recordes de la tassa la mires, i tu, tan tranquil·la (o tan pensativa, o tan als núvols o jo què sé. No sé definir l'adjectiu després del tan) l'enganyes remenant la cullereta un i tres cops més, i deixes de remenar com si ja haguessis complert amb la nostàlgia i segueixes fent el què estaves fent tot ignorant aquella tassa que t'havies fet amb el propòsit de que sí, que avui t'he la beuries tota.

No saps com però passa. Vull dir, que és normal això. Això d'assemblar-se a una cullereta, que sempre dones voltes i mai en treus l'aigua clara.



dijous, 15 de setembre de 2011

dimecres, 7 de setembre de 2011

Caure al buit és caure al buit.

I al final, més que la por a volar va ser la por a caure.

dimarts, 6 de setembre de 2011

Com anar al cel i tornar.

I encara no sé com, perquè sí, baixàvem aquelles escales que s'acomiadaven de la manera més tendre de l'església. I tu i jo anàvem agafats de la mà, i les baixàvem fent com uns mig saltirons de felicitat. Tu anaves més avançat que jo, i a voltes, encara anava girant el cap i mirava l'església tot rient, com la típica nena petita que va agafada de la mà del pare i va dient adéu a la seva mare.
Tot pensant que en aquell moment tenia el millor desig del món agafat de la mà.

Erets tu, i a partir d'aquí ja saps com continua tot...

dimecres, 31 d’agost de 2011

Falsa utopia.

M'agrades, no sé, és com aquesta sensació de veure una posta de sol i dir;

- Això és com la llibertat, la vols quan menys la tens!


dijous, 25 d’agost de 2011

Aloma.

Jo quan sigui gran seré mare. I seré una mare que tindrà uns fills molt macos, i seran tan tan macos que els hi posaré un nom preciós. I tindran un nom tan tan preciós que seran molt feliços.

I un dia em vindran i em preguntaran:
"- Mare, què és la felicitat?".
"- Amors, la felicitat és la vostra vida!".




que tendre.

dijous, 14 de juliol de 2011

Ja t'ho dic ara, no em mataràs el somriure!

dimarts, 12 de juliol de 2011

Ei sí, fuig d'aquí.

I no ho sé, tinc com unes ganes boges de trucar-lo i de dir que faci les maletes, que el meu enyor és massa fort com per posar-me'l de muda.

Però el que no sé, és a qui dir que faci les maletes, si a ell o l'enyor. O potser jo.

T'imagines?


dilluns, 20 de juny de 2011

Caixa o faixa.

Si la sortida del sol no et convenç,
ves a buscar la lluna.

divendres, 17 de juny de 2011

Caure-hi és volar.


(Et canto i) salto
al buit (et miro i)
volant (et penso).

dijous, 16 de juny de 2011

Sud, sol-solitud, Granada.

Embriaguesa nocturna;
no em vesteixo de dol
com la lluna pruna,
ho faig amb el record.



dissabte, 11 de juny de 2011

Com dues fulles, doncs igual.

Quan un cos xocava amb l'altre, un tremolava, i seguidament l'altre també es posava a tremolar, com si els dos fossin dues fulles d'arbre esquitxades per la pluja.

Així: - Brbrbrbrbr...

dimecres, 13 d’abril de 2011

Fragilitat.

Et veig a tot arreu
i et dissimulo amb la mirada.

dilluns, 11 d’abril de 2011

C'est la vie.

En serio, vull dir, quan veig una flor,
me'n meravello tant, que donaria la vida perquè mai l'arrenquessin.
Però perquè no em passin a davant, sempre l'acabo arrencant jo.

En serio, jo no ric, de debò!

divendres, 8 d’abril de 2011

En mig despertar.

Fent forat al cel de la realitat
me n'he adonat del somni.

dimecres, 6 d’abril de 2011

(a)Covarda.

L'eternitat de l'infinit feia que l'horitzó evoqués nostàlgia.

Al cap i a la fi, tot caduca.


dissabte, 2 d’abril de 2011

Febre.

Tornaven les excuses de la febre alta. Li deia que a mitja nit m’havia començat a pujar la febre, i que tota jo, amagada entre els llençols, semblava que el cap m’hagués d’absorvir l’eternitat i morís amb el cos congelat. Em deia que em millorés, i que quan estigués millor que el truqués, però jo no en feia cas. T’ho juro, no el podia veure. Potser vaig caure al buit tot deixant-me endur per la franquesa de la nit, i ell es pensava que tot allò que li havia venut com a excusa, era cert i la pagava. Em trucava, com si res hagués passat. Em preguntava que com estava, però jo no li contestava, feia veure que encara estava amb aquella febre tan alta, tan com per no poder-li agafar la trucada desesperada que s’iniciava des del primer toc fins a l’últim. Suposo que jo havia d'alleugerar la broma com si res hagués passat, com si simplement es tractés d’una febrada de primavera, però rendint-me, vaig caure a la temptació i vaig anar a comprar una flor.

I finalment, amb la flor entre mans, vaig tenir el pressentiment que aquella febrada de primavera, no era tenir una febrada qualsevol, i que ell hauria de seguir pagant les excuses que acceptava com a moneda de canvi.



divendres, 1 d’abril de 2011

. i a part.

Plàcida nit
temor de dia.

dimarts, 22 de març de 2011

Vol de volar.

Tu bruixa de nit,
que acarones la cara de la lluna
i em dones l'esquena.

Que voles sense escombra
i que em robes la promesa.

Tu bruixa de nit,
retorna'm el somni
i no em matis l'assutzena.

diumenge, 20 de març de 2011

Retorna.

Torna paraula,
torna mot.
Torna promesa,
torna Amor!

divendres, 18 de març de 2011

Bressol que bressola l'eternitat.

Bressol que bressola la paraula,
que gronxa la solitud
i fa l'etern del teu nom.

Bressol que bressola l'enyor,
que gronxa el plor
i fa l'etern del teu retorn.


diumenge, 20 de febrer de 2011

Carcassa.

Sempre he cregut que
els llibres no tenen edat,
sinó maduresa.

Com les persones.

dimarts, 25 de gener de 2011

L'hipotètic cas que...

En tot cas vaig pensar que si mai em perdia per aquella deriva de lletres, primer de tot, plantaria una bandera al punt de la I. En acabat agafaria una pedra, més o menys com el puny de la mà, i la tiraria plena de ràbia cap a la N. Agafaria una serra mecànica o manual, tan se val, i talaria per la meitat la J. A continuació, intentaria lligar una corda, de punta a punta, de les dues torres de la U per tallar el vent de gener. Dibuixaria la S com si fos un camí asfaltat, i amb la T el pintaria, ple de llums i llarg, ben llarg. Ara, però, penjaria sobre el punt de la I el mocador roig, i m'asseuria a la C per descansar.
Per finalitzar, agafaria la I, i l'hi robaria el barret per escriure l'última cart
a amb la A.

Però en tot cas, això ho faré si em perdo.

dimecres, 19 de gener de 2011

CON ÉL.

L'orgàsmic plaer del CON ÉL repetitiu de la cançó "Te recuerdo Amanda",
és com voler arribar a tocar l'infinit i cridar. CON ÉL, CON ÉL, CON ÉL...



La vida es eterna en cinco minutos...

dilluns, 17 de gener de 2011

Fustamorta.ppcc.cat/18-12-2008.(Text recuperat).

Si pudiera volver a ser palabra haría que mi vida se llenara de tinta y así me haría compañera de una pluma de paloma, afilada y manchada de tinta negra. Haría que mi escritor llenara los versos de pasión y de locuras como las de Don Quijote de la Mancha, y haría crear el mejor poeta después de Machado. Evitaría la J de Jiménez, y pondría un punto seguido a la canción desesperada de Pablo Neruda. Luego sería la firma de Dalí, i quizás Picasso también.
Saliendo del circulo de los grandes maestros, representaría la palabra del autor anónimo, aquel oculto y reprimido por sus ideales y sería la peor palabra del escéptico pero sin duda la mejor del bohemio. Representaría también la palabra sorda de los mudos y compondría el sonido de las palabras. Haría la revolución de la escritura pero con pocas palabras bastaría, porque ahora ya es tarde. La vida de las palabras minvan y yo decaigo sobre ellas, sin rumbo ni esperanzas. No me gustan las despedidas y por eso solo me despido de las palabras, solo de lo que realmente me ha hecho vivir y sentir. El amor es una broma, un invento. No hay amor sin palabras, ni canciones sin letras, ni lagrimas sin pasión. Y es cierto que solo perdura en el tiempo la escritura, por lo tanto, me despido de este invierno que acaba de llegar, me despido de una democracia sin ser democracia, y sin más horizontes, me despido de la marea y sus olas llenas de poesía. Terminando como he empezado, si pudiera volver a ser palabra, ahora seria la razón de la palabra.

dimarts, 11 de gener de 2011

Digues-li llibertat.

[...]. Sí, perquè sabia que si el precís instint de voler ser vers hagués arribat a ser poema, ara seria poeta.

dilluns, 10 de gener de 2011

Oblit, espera'm.

Li vaig pagar la cervesa que ja li havien pagat,
i vaig marxar sense acabar d'entendre el joc de cartes.

Adéu.

dimecres, 5 de gener de 2011

Deleted.

Havia de caure a la temptació com els estels fets de pols. Imaginava la idea d’arribar fins dalt el cim i veure que l’infinit el tindria sobre el cap, abraçant-me el cos com les onades músicals d’una harmonica, i pentinant-me el cabell. Imaginava poder assenyalar l’horitzó amb un simple dit, i desfer-lo tot tirant-m’hi a sobre, com un mar d'aigua dolça i de color cel.

Havia de caure a la temptació que la imaginació és de sucre, i amb la pluja es desfà.


diumenge, 2 de gener de 2011

Esbós.

Sempre deia; “- La constància és la clau de l’èxit”, i de la confiança fluïa l’amor que ell mai tenia.