diumenge, 11 de desembre de 2011

Tot caduca. (text recuperat i modificat juny'09)

(...)

Em va dir "-calla!" i vaig callar (...). Vaig deixar d'existir per ell i ell, si més no, per a mi.

Em va dir "-adéu!" i el vaig respondre amb un adéu definitiu. Segur que l'era.

El temps havia fet distància, i la vida havia fet guions com el d'una novel·la de postguerra. L'exili ens havia servit per recordar un passat més, i les mans ens havien dibuixat una senda per a cadascú.
Semblava creïble el llibre que entre les dues personalitats havíem creat, i ara aquest, quedava reposat a la prestatgeria envoltat de novel·les significants d'altres vides, i sota les partícules de pols generades pel temps.

Torno a dir, al cap i a la fi, tot caduca.



1 comentari:

  1. “Estimat diari:
    sento més ràbia que dolor
    ara que, novament,
    el meu cor l'està envaint la por.

    "-Perquè no m'estimen?" Em pregunta,
    i no se que contestar-hi...
    Serà aquesta la última vegada
    que sentiré l'ànima ofegada?

    Estimat refugi:
    mirall on sempre puc mirar-hi
    s'ha acabat l'amor del món?
    O els meus ulls no són prou verds
    per convertir la pedra en or,
    o serà cert que l'amor
    és com els gerds
    que maduren amb el temps;
    tant, que al final es moren?

    S'ha acabat patir, petitó meu...
    i aquest serà el nostre secret.
    Veniu! Dones, us donaré el que busqueu;
    però trigaré a trobar-ne a una
    que faci que el meu amor sigui el seu”

    -Azazel, estiu 2007-

    ResponElimina