divendres, 23 de setembre de 2011

22 anys i 11 dies (text recuperat d'un blog compartit 03/04/2011)

La Rosa solia portar un vestit fins a l'alçada dels genolls. Era blanc, i a les vores hi tenia cosides unes flors de caire primaverenc. Se'l solia ficar cada dissabte i sempre deia que la seva mare, des de ben petita, li havia fet agafar el costum i cada dissabte la feia anar ben vestida. La mare li deia que sempre s'havia d'anar preparada per si aquell dissabte coneixia el noi de la seva vida, però la Rosa d'això no n'havia fet mai cas. La Rosa li agradava anar al camp, i tornar amb un ram pleníssim de flors. Just, el mateix dia que va fer 8 anys i 3 dies, la senyora de vetes i fils, li va regalar una espelma d’aquestes que fan olor, i li va dir que quan l’encengués per primer cop demanés un desig i quan l’anés per apagar el digués en veu molt baixa i bufés de cop. La Rosa mai ho havia arribat a fer, ja que sempre deia que les espelmes que feien olor eren per fer bonic. I es passava les hores olorant-la, fins que el seu nas perdia l’olfacte de tant adaptar-se a la mateixa olor. Quan la Rosa va haver fet els 10 anys i 3 dies, la senyora de vetes i fils, li va regalar un joc de fils per cosir, i li va dir que quan tingués un quadre fet, li regalés a la primera persona que li havia ensenyat de lletra. Però la Rosa mai no va fer aquell quadre de fils, ja que deia que la tela era massa maca per cosir-la. I es passava les hores tocant els fils, perquè deia que apreciava aquell tacte tan finíssim. Quan la Rosa va haver fet 15 anys i 3 dies, la senyora de vetes i fils, li va regalar el llibre de Amic e Amat, i li va dir que quan el comencés a llegir agafés un llapis per anar subratllant les frases més celestes del llibre. Però la Rosa mai no ho va arribar a fer, ja que deia que el llibre desprenia una olor massa maca com perquè el carbonet del llapis l’invedís i la borrés. Quan la Rosa va haver fet els 18 anys i 3 dies, la senyora de vetes i fils, li va regalar un vinil amb cançons d’amor, i li va dir que quan el posés l’escoltés atentament, ja que cada vers que sonava, era caure al buit. Però la Rosa mai va escoltar aquell vinil, ja que tenia por que es rallés i es fes malbé. Quan la Rosa va haver fet 22 anys i 3 dies, la senyora de vetes i fils, li va regalar un cossi ple de flors sense tija. Li va dir que servien per a fer un centre de taula i que quan s’assaquessin, anés al cim més alt i les llancés a l’abisme, tot demanant la tendresa més amable del món, pel món i per al món. No fou fins aleshores, quan la Rosa esperà aquells set dies amb impaciència per a que les flors s’assequessin. Arribà el vuitè dia i anà el cim més alt de la comarca. Agafà les flors i les començà a fer miques, una per una. Quan aconseguí totes les miquetes possibles, s’alçà i agafant el cossi entre les mans, l’abocà tot tancant els ulls. A l’instant, la Rosa obrí els ulls, i es meravellà en veure el que estava veient. Era com una pluja de flors. El cel blau de fons feia de taló, i la muntanya que hi havia a davant, feia de suport mortal. El vent era com una brisa suau on s’hi barrejava un perfum plàcid amb trocets de desig. La Rosa es quedà una estona estàtica veient la naturalesa de les formes, fins que no va desaparèixer l’última partícula de desig. Ho mirava tot com retornant a l’infància, com aquella nena de 6 anys carregada d’innocència i mirant un espectacle de titelles a la plaça major del poble. Es deixà endur per la immensitat del paisatge, i amb els peus penjant a l’abisme, s’estirà al terra, amb les mans obertes i el pensament en blanc. Quan el sol es comença a pondre, la Rosa s’alçà, i amb ganes de menjar-se al món cridà ben fort;

- Jo també vull ser llibertat, món!

I l'eco li va respondre, i tota la muntanya volia ser llibertat, i totes les plantes volien ser llibertat, i el cel, i les pedres i els insectes que mai havia vist. I l'eternitat!

dijous, 22 de setembre de 2011

Quan l'exili és dolç, el retorn és amarg.

[..] i diguem-ne que allà, en aquells carrers d'Occitània, la poesia anava agafada de la mà d'un de barri i d'una de poble.

Diguem-ne que allà, en aquells carrers d'Occitània, el temps es va aturar just en l'instant que un diluvi immens ens va agafar per sorpresa i, refugiats sota un sostre de pedra, la màgia del moment, mirant en el més enllà entre barrots, ens va prometre que allò mai s'acabaria, i la màgia del moment, per un instant infinit, s'ha fos.

dimecres, 21 de setembre de 2011

Plou.

Hi ha dies que plou, plou i plou plou.
Avui plou i no tinc paraigües.

Vers recuperat 08/01/2009.

Dins d'una mirada
cent vuitanta-tres partícules d'un silenci,
ploren.
Les llàgrimes,
dues-centes quinze gotes
fan el mateix recorregut cada nit.
Reseguint el temps,
esnob.
Al mateix instant
recorda les nits
d'orgasmes i poesia,
i rebrota l'esperança
d'una mirada a través de l'objectiu
que refarà la idea d'una vida de malparits.


dimarts, 20 de setembre de 2011

Com si ja haguessis complert amb la nostàlgia...

No sé encara perquè, però aquell estat era com girar la cullereta dins la tassa de llet amb ColaCao que encara no feia 30 minuts que t'havies acabat de fer ben calenta. És com allò que tu vas fent i vas fent, i a la que te'n recordes de la tassa la mires, i tu, tan tranquil·la (o tan pensativa, o tan als núvols o jo què sé. No sé definir l'adjectiu després del tan) l'enganyes remenant la cullereta un i tres cops més, i deixes de remenar com si ja haguessis complert amb la nostàlgia i segueixes fent el què estaves fent tot ignorant aquella tassa que t'havies fet amb el propòsit de que sí, que avui t'he la beuries tota.

No saps com però passa. Vull dir, que és normal això. Això d'assemblar-se a una cullereta, que sempre dones voltes i mai en treus l'aigua clara.



dijous, 15 de setembre de 2011

dimecres, 7 de setembre de 2011

Caure al buit és caure al buit.

I al final, més que la por a volar va ser la por a caure.

dimarts, 6 de setembre de 2011

Com anar al cel i tornar.

I encara no sé com, perquè sí, baixàvem aquelles escales que s'acomiadaven de la manera més tendre de l'església. I tu i jo anàvem agafats de la mà, i les baixàvem fent com uns mig saltirons de felicitat. Tu anaves més avançat que jo, i a voltes, encara anava girant el cap i mirava l'església tot rient, com la típica nena petita que va agafada de la mà del pare i va dient adéu a la seva mare.
Tot pensant que en aquell moment tenia el millor desig del món agafat de la mà.

Erets tu, i a partir d'aquí ja saps com continua tot...