dilluns, 27 de desembre del 2010

Del que passa i del que no es diu.

I no existirà la solitud, perquè la cultura unirà el perfum de cada ésser, què serà la única essència que els farà ésser diferent de qualsevol ésser igual. L'individu serà la lletra, i junts farem la paraula. Ens llegiran els núvols i el cel, i qui sap si el sol ens comprendrà, però el temps ens plourà, i seran llàgrimes fresques i dolces, floriran millor que mai les roses, per reprendrens en la memòria que darrere de cada cançó hi ha un record.

dimecres, 15 de desembre del 2010

Parlen.


No parlen d'amors.
Parlen de vesprades de foc,
d'arcs de Sant Martí
i del matí.
De postes de sol sense neguit.

Parlen de POESIA.



diumenge, 12 de desembre del 2010

El nord llarg e intens com l'infinit.






L'horitzó darrere el nord
fecunda el demà
tot pregant a les estrelles
el retorn d'Ell.


diumenge, 28 de novembre del 2010

Desgavell.

Passen dos dies i una tardor. Cauen les fulles i rellisca. No cau, però s'aguanta pels pèls. Fa fred (ell no hi és). Bufa el vent. Per això fa fred. Segueix caminant, sense cap destí. D’aquí allà, i d’allà mateix, aquí. Passen tres mesos i un hivern. Plou, i és tant fort el diluvi que trenca el paraigua i el divideix en dues parts. No es rendeix. Recull les dues parts i se’n va. Un any i mig mes. El sol es pon, a poc a poc, sense preses, però els ocells volen. La primavera fa florir lilàs a la vora de la mar, i les orenetes venen de l’Àfrica. Elles s’acosten als cables, i no s’enrampen. Quan deia no, sempre volia dir que no. Bé, quasi sempre. Quasi mai deia que sí quan el no l’afirmava amb contundència. No volia dir no. No era com ell. Gens. Ell era algo que mai s’expressava. Era un buit al marge d’un paissatge de verd i flors, com un penya-segat. Escala el cim més alt. Un peu li rellisca i crea una petita allau de rocs. No cau. Les mans les té rescades. Intenta aguantar l’equilibri. S’equilibra fent l’equilibrista. Puja d’empeu al cim. Alça les mans. Ho ha aconseguit. A vençut la voluntat i el temps se l’ha fumat.

Davant seu el sol crema el cel, i a l’horitzó, el cel i la terra fan l’amor.

dimecres, 24 de novembre del 2010

D'on no n'hi ha...

El que no té és poesia. És com dir que no té salsa (l'amanida).

divendres, 19 de novembre del 2010

Joc de joguina.

Ets purpurina i canto
amb una pinta.
No parlo de tu, bruixa
de nit,
que et pentines
amb cabells de joguina.

dilluns, 15 de novembre del 2010

A cada nit.

Quan la nit va sorpendre a LA LLUNA va sorpendre la nit.

diumenge, 14 de novembre del 2010

Freda.



diumenge, 7 de novembre del 2010

VOL III.

Sí, el vol III va ser fabulós. Va ser enlairar-se i adormir-se sobre els núvols. L’andemà era creïble/no creïble el vol III, però havia existit. A ritme de Ken Zazpi i síl·labes de poeta va anar existint la boira, i ell seguia amb la seva mà agafant-me la cuixa. La meva mà a sobre la seva i tot fent un entrepà de mans.

Llavors t'anyoraràs Gretel i somiant amb el teu Hansel llançaràs molles de pa pensant en quan tornis...

dijous, 14 d’octubre del 2010

S'estenen llavors.

Aquell art desmesurat de voler jugar amb les paraules s’ha acabat. Les llavors d’odi s’estenen entre la misèria i ara les arrels neixen de nou sota un ciment dur i sense abonament.
I en l'hipotètic cas que aquell color negre, un dia me l'enterressin sota aquest ciment especulador, cremaria les poltrones, tot ballant sobre d’elles una dança i brindant per una nova democràcia. I per a tots aquells, que separen el blanc del negre, i creuen que el gris és l’especulació de les ciutats, per a tots aquells que les rivalitats l’estableixen en l’educació i que violen els drets a la llibertat, per aquells que la vida l’utilitzen per fer-ne tràfic de cossos i que roben les estrelles, que són els somnis dels infants, per a tots aquests que estimen el consumisme compulsiu i viciós, demà els matarà el negoci de les bombes.

No hi ha negre, no hi ha blanc. No hi ha cap color.


dijous, 17 de juny del 2010

Com un caramel.

Em vaig trobar just en aquella situació, com una nena petita, que té un caramel entre mans i és just l'hora de sopar, i les seves ancies es decanten cap a engolir-se el caramel, però sap que la mare li té advertit que abans de sopar no es menjen llaminadures. Em vaig trobar just en aquesta situació.

diumenge, 18 d’abril del 2010

Rebela't.

La mare li dol que la seva filla porti el cognom del pare.

divendres, 9 d’abril del 2010

La goma.

Els anònims, eren els amants de les donzelles que a les nits de lluna plena somiaven amb prínceps que no eren gripaus.

divendres, 5 de març del 2010

Aarh!

I si sento i NO callo POT SER QUE ESDEVINGUI

UNA TURMENTA D'IDEES!

diumenge, 31 de gener del 2010

Llimona rosa.

Quan el demà no sigui demà no sabré que fer. Potser, com aquell qui no vol la cosa, apendré a jugar amb les síl·labes de cada paraula i em dedicaré a inventar-me nous mots per motejar tot allò que jo vulgui anomenar a la meva i única manera. És com dir, que a la llimona li diré amor, i a la rosa li diré t’estimo. Llimona Rosa.

Quan el demà no sigui demà, encara em quedarà algun motiu per inventar.

dimecres, 20 de gener del 2010

Una de lletra.

El Ferran li ha donat una carta d'amor a la Sònia. La Sònia se l'ha mirat i a marxat corrent.

- Té por, no del Ferran, sinó de l'amor.








diumenge, 17 de gener del 2010

Ell, jo i el clip.

El vaig motejar vers abans que morís aquella pluja d’estrelles sobre aquella nit anònima. Me’l vaig empegar a mi sense interpel·lacions ni judicis, i sense fer cas a una possible reacció, me’l vaig arrelar a mi com un iman amb molt de caliu.

divendres, 15 de gener del 2010

Atac!

No hi ha raó ni data que justifíqui la prosa. La immortalitat de les paraules són com aquelles agulles clavant-se a la paraula realitat, i ella, la paraula realitat, crida atemorida del dolor, crida clamant la llibertat i busca l'equil·libri del dolor amb el plaer per sortir d'aquest malson de la paraula REALITAT.

Ajuda'm majúscula per destruir la manipulació!