Me falten paraules.

I tan de bo et tiressin un pastís

de nata blanca a la cara.

La cara verda que se't posarà

quan la teva primavera

no surtin flors ni clavells,

sinó carbó sota les pedres que

et deixaran els reis mags d'orient.

Fins mai més, llengua morta.

Com un pou quasi buit.

Però quan cau la nit,

tot es veu fosc i cru.

I sembla com si mai

en poguessis sortir

d'aquest pou quasi buit.

Les parets són eternes

i només esperes

que plogui per poder

sofrir una tempesta i

poder sortir nadant.

La lluna fa de far.

La lluna,

per qui no ho sàpiga,

a les nits fa de far.

Fa de far de les estrelles

i de tot el seu veïnat.

Dels núvols i

de les anelles dels

astres, i dels

somnis de la gent,

que projecten a l'infinit

el desig desesperat que

guardem sota el coixí.

La lluna,

per qui no ho sàpiga,

a les nits fa de far.

Fa de far de les estrelles

i dels somnis amagats.

Ens delaten les paraules

i els gestos en privat.

Ens il·luminen cada

vegada aquelles melodies

que no deixen de sonar, i

et recorden un cop més

que la nit era estel·lar.

La lluna,

per qui no ho sàpiga,

a les nits fa de far.

Fa de far de les estrelles

i dels records il·luminats.

Dorm sense malsons.

Amb totes les poesies

els versos se'n caminen a dormir,

quan el cap se m'encoixina

i reposa sobre el llit.

Tu saps, dolça fada

que els somnis són d'amor,

que la pau de la rosada

no neix sense aquest sol.

Que l'albada és matar-se

l'ànima, fins que no desperta

un nou jorn, "que demà és un

nou dia!" ho repeteixes amb conhort.

Tu saps, amarga bruixa

que ja no busco un malson,

que ell només és un esbós

dins el vers que ja s'ha fos.

No tornis promesa,

elimina't amor.

Que l'ànima

ara és viva, sinó

fas tornar el record.

Cant IV - LO PIRINEU.

(...)

Aucells aquí no crien, ni flors les primaveres,

los torbs són l'aucellada, ses flors són les geleres,

ses flors que quan se baden cobreixen lo vessant;

les gotes de rosada que en surten són cascades

que salten per timberes i cingles esverades,

com feres udolant.

Damunt lo glaç negregen granítiques arestes,

com d'ones formidables esgarrifoses crestes,

illots de roca dreta sortint de mars de gel;

emmerletades torres d'una ciutat penjada,

com son Pont de Mahoma damunt la nuvolada,

enmig de terra i cel.

(...)

Canigó - Jacint Verdaguer.

Aneto-juny2011.

Adéu i fins mai més, dependència absurda del TU.

Quan conti fins a tres ja estaràs al purgatori.

I deixaré que amb un sol gest,

com el polze d'en Cèsar,

caiguis mort dins la meva ànima.

I deixaré que amb dos segons,

depen com bufi el vent,

te'n vagis com les fulles.

I deixaré que amb tres tempestes,

com nits de corbs negres,

ho purifiquis tot!

Benvingut al purgatori.

Tots busquem l'eternitat...

Més enllà de l'horitzó...

Pardal negre que voles al dia,

estel brillant que surts de nit.

Digue'm bruixa si endevines,

quina fada t'acompanya a l'oblit?

Acció-reacció.

(...) i aquells ulls m'atacaven com dues espelmes a la foscor.

Que les mires i mires,

i quan les deixes de mirar

encara les veus.

Evoco tota la meva identitat al meu rostre.

i tu sempre present Baix Montseny, sempre.

Qüestió de somnis. (alliberament . i final).

El vent crida i no respira,

s'ofega.

Agonia a les branques i

d'una tronada

vola i vola vola i,

no plora.

Èpic.

(...) i quan s'enfadava me'l mirava, i tot rient li deia:

"- pa amb formatge!"

Qüestió de somnis. (VI)

Si tinc set

no tinc gana,

i quan sento

tocar les vuit,

el rellotge

plora.

Quan s'aixeca

un nou dia

tu somrius

sense set i

a voltes sense

un buit al cor.

Jo tinc un nou a la vida.

Qüestió de somnis. (V)

I no som d'aquells

que no tenen paraula.

Tenim segell

i carta.

Un somni i,

per si cal,

un camí.

Una senda

per fer desig

i un sac

per dormir.

Som d'aquells

que dormen

amb un llibre

com a coixí,

d'en Casasses

o d'Estellés.

Bufa't les ungles

si tens fred.

Jo amb el record

em bufo la pell

les nits

que no hi ets.

I no som d'aquells

que no tenen paraula.

Tenim segell

i carta.

Un somni, i

per si cal,

una guitarra.

La bala que deixi de sonar, la matarà.

I tot l’amor que ella tenia li abocava al seu gos, aquella arma carregada de consol que servia per escopir tot allò que ningú comprenia i que mai arribarien a comprendre.

I per si algú mai en dubta, el dia que l’arma deixi de disparar, aquella bala que mai més sonarà, a ella la matarà. (Així de contradictori sona).