dimecres, 21 de desembre de 2011

Allò que sempre saps i mai dius que ho saps perquè saps que ho saps.

(...) i de sobte li digué:

- Què n'ha sigut de tu durant tot aquest temps?

- He estat cultivant tot allò que ja no et pertany.


I així, sense més ni menys, va acabar tota aquella tempesta de la sembra. Que si ara cultivo una flor i ara en faig un ram. Que si ara se'm mor el Lilà i ara rego l'assutzena.

Perquè ella, al cap i a la fi, sabia que ell mai més tornaria a ser papallona.


dilluns, 12 de desembre de 2011

Justícia.

No m'agrada la veu que no parla,
s'ha fos el so de la síl·laba que
delata la veritat.
No creus que és millor mentir,
davant el dubte de l'engany?

T'enganyes. Sigues simple.
La paraula no parla,
l'has matada simplement
callant, sense arma.
Així, creant una pausa eterna.

Tant eterna com la veritat,
com el so de la realitat.
Desmenteixes l'engany i
l'acuses com un parany.
I la balança?

Justícia.

diumenge, 11 de desembre de 2011

Tot caduca. (text recuperat i modificat juny'09)

(...)

Em va dir "-calla!" i vaig callar (...). Vaig deixar d'existir per ell i ell, si més no, per a mi.

Em va dir "-adéu!" i el vaig respondre amb un adéu definitiu. Segur que l'era.

El temps havia fet distància, i la vida havia fet guions com el d'una novel·la de postguerra. L'exili ens havia servit per recordar un passat més, i les mans ens havien dibuixat una senda per a cadascú.
Semblava creïble el llibre que entre les dues personalitats havíem creat, i ara aquest, quedava reposat a la prestatgeria envoltat de novel·les significants d'altres vides, i sota les partícules de pols generades pel temps.

Torno a dir, al cap i a la fi, tot caduca.



Un indret o jo què sé, qui sap?


Si ets relíquia
porta'm pel teu món,
que sense veure
el sol,
la flor pot ser
capaç de fer olor.
Que la mar,
sense sal,
pot arribar a
ser més dolça.

Si ets relíquia
porta'm pels teus somnis,
que sense veure
la nit,
la imaginació pot ser
capaç de volar.
Que les estrelles,
sense brillar,
poden arribar a
fer llum.

Si ets relíquia
porta'm pel teu paradís,
que sense ser
infern,
el mal pot
existir.
Que sense voler,
hi pot haver
les dues cares
de la lluna.

Si no ets relíquia
porta'm a l'infern,
que sense
imaginació,
no hi ha somnis
ni estrelles sense llum
que facin la mar
dolça, ni
sense sol,
flors amb olor.




dissabte, 10 de desembre de 2011

Vull IRELAND, C.indirecte.


atreveix-te i
porta'm per
aquells mons
on encara no
he trepitjat

No t'estranyis
si et parlo
amb llengua
estrangera,
encara.





dimarts, 6 de desembre de 2011

Com un petit somni (per moments).


(...) i quan un grapat de formigues s'unien i formaven un grup de formigues fortes i valentes i creaven un niu, jo deia:
"- Coratge petites, coratge!"

Perquè vist aquell instint natural, em vaig empetitir en el meu "jo" minúscul i vaig adonar-me que la natura era més sàvia que no pas aquell caparronet del no res que subjectava el cos i li creava una identitat, pel qual, gràcies a la cara jo rebia un nom.
I que no era gràcies aquell cos desfigurat, sinó que el meu rostre s'identificava gràcies aquells ulls de color bru i uns llavis resseguits per una vora imaginària que els hi donava un cert aspecte femení.

I per això, quan vaig veure les formigues que s'unien, em van entrar unes ganes boges d'agafar-les una per una i cridar ben fort que jo volia ser com elles, igual que tothom, sense poder identificar cares per noms.


Llàstima que siguis ros amb els ulls blaus.

dilluns, 5 de desembre de 2011

Allò que cau i que repica i es trenca.

I si per sort
només fos una fulla,
allò que cau de l'arbre,
estaria contenta
de saber que
només és una fulla,
allò que cau de l'arbre.

Però sé que
allò que cau de l'arbre
no és una fulla,
sinó que és una estrella,
allò que cau del cel
i que repica a l'arbre
i cau a terra.

Si només fos una estrella
estaria contenta,
però allò que cau del cel
que repica a l'arbre
i cau a terra i es trenca,
no és una estrella
sinó que és un desig trencat.


Com si s'hagués mort una fada,
per un nen.

diumenge, 4 de desembre de 2011

Era broma, podreix-te en el meu orgull.

Ritual.

(...) i si cal plantarem flors i collirem raïm. Anirem a la vora de la mar amb pernil dolç tallat ben primet i ens el menjarem com aquell qui beneeix el pa i el parteix en dues parts.

Com si tot fos un ritual de pa amb formatge.


dijous, 1 de desembre de 2011

Per anar fent caixa.


I me'l fot
i me'l menjo,
i no tinc res dins l'estomac
que no sigui el teu record.
Record podrit
entre besos i llits,
entre tot el que no escupo
i m'ho guardo amb un clip.