dimarts, 6 de desembre del 2011

Com un petit somni (per moments).


(...) i quan un grapat de formigues s'unien i formaven un grup de formigues fortes i valentes i creaven un niu, jo deia:
"- Coratge petites, coratge!"

Perquè vist aquell instint natural, em vaig empetitir en el meu "jo" minúscul i vaig adonar-me que la natura era més sàvia que no pas aquell caparronet del no res que subjectava el cos i li creava una identitat, pel qual, gràcies a la cara jo rebia un nom.
I que no era gràcies aquell cos desfigurat, sinó que el meu rostre s'identificava gràcies aquells ulls de color bru i uns llavis resseguits per una vora imaginària que els hi donava un cert aspecte femení.

I per això, quan vaig veure les formigues que s'unien, em van entrar unes ganes boges d'agafar-les una per una i cridar ben fort que jo volia ser com elles, igual que tothom, sense poder identificar cares per noms.


Llàstima que siguis ros amb els ulls blaus.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada