dimecres, 13 d’abril de 2011

Fragilitat.

Et veig a tot arreu
i et dissimulo amb la mirada.

dilluns, 11 d’abril de 2011

C'est la vie.

En serio, vull dir, quan veig una flor,
me'n meravello tant, que donaria la vida perquè mai l'arrenquessin.
Però perquè no em passin a davant, sempre l'acabo arrencant jo.

En serio, jo no ric, de debò!

divendres, 8 d’abril de 2011

En mig despertar.

Fent forat al cel de la realitat
me n'he adonat del somni.

dimecres, 6 d’abril de 2011

(a)Covarda.

L'eternitat de l'infinit feia que l'horitzó evoqués nostàlgia.

Al cap i a la fi, tot caduca.


dissabte, 2 d’abril de 2011

Febre.

Tornaven les excuses de la febre alta. Li deia que a mitja nit m’havia començat a pujar la febre, i que tota jo, amagada entre els llençols, semblava que el cap m’hagués d’absorvir l’eternitat i morís amb el cos congelat. Em deia que em millorés, i que quan estigués millor que el truqués, però jo no en feia cas. T’ho juro, no el podia veure. Potser vaig caure al buit tot deixant-me endur per la franquesa de la nit, i ell es pensava que tot allò que li havia venut com a excusa, era cert i la pagava. Em trucava, com si res hagués passat. Em preguntava que com estava, però jo no li contestava, feia veure que encara estava amb aquella febre tan alta, tan com per no poder-li agafar la trucada desesperada que s’iniciava des del primer toc fins a l’últim. Suposo que jo havia d'alleugerar la broma com si res hagués passat, com si simplement es tractés d’una febrada de primavera, però rendint-me, vaig caure a la temptació i vaig anar a comprar una flor.

I finalment, amb la flor entre mans, vaig tenir el pressentiment que aquella febrada de primavera, no era tenir una febrada qualsevol, i que ell hauria de seguir pagant les excuses que acceptava com a moneda de canvi.



divendres, 1 d’abril de 2011

. i a part.

Plàcida nit
temor de dia.