Febre.

Tornaven les excuses de la febre alta. Li deia que a mitja nit m’havia començat a pujar la febre, i que tota jo, amagada entre els llençols, semblava que el cap m’hagués d’absorvir l’eternitat i morís amb el cos congelat. Em deia que em millorés, i que quan estigués millor que el truqués, però jo no en feia cas. T’ho juro, no el podia veure. Potser vaig caure al buit tot deixant-me endur per la franquesa de la nit, i ell es pensava que tot allò que li havia venut com a excusa, era cert i la pagava. Em trucava, com si res hagués passat. Em preguntava que com estava, però jo no li contestava, feia veure que encara estava amb aquella febre tan alta, tan com per no poder-li agafar la trucada desesperada que s’iniciava des del primer toc fins a l’últim. Suposo que jo havia d'alleugerar la broma com si res hagués passat, com si simplement es tractés d’una febrada de primavera, però rendint-me, vaig caure a la temptació i vaig anar a comprar una flor.

I finalment, amb la flor entre mans, vaig tenir el pressentiment que aquella febrada de primavera, no era tenir una febrada qualsevol, i que ell hauria de seguir pagant les excuses que acceptava com a moneda de canvi.