I encara no sé com, perquè sí, baixàvem aquelles escales que s'acomiadaven de la manera més tendre de l'església. I tu i jo anàvem agafats de la mà, i les baixàvem fent com uns mig saltirons de felicitat. Tu anaves més avançat que jo, i a voltes, encara anava girant el cap i mirava l'església tot rient, com la típica nena petita que va agafada de la mà del pare i va dient adéu a la seva mare.
Tot pensant que en aquell moment tenia el millor desig del món agafat de la mà.
Erets tu, i a partir d'aquí ja saps com continua tot...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada