No sé encara perquè, però aquell estat era com girar la cullereta dins la tassa de llet amb ColaCao que encara no feia 30 minuts que t'havies acabat de fer ben calenta. És com allò que tu vas fent i vas fent, i a la que te'n recordes de la tassa la mires, i tu, tan tranquil·la (o tan pensativa, o tan als núvols o jo què sé. No sé definir l'adjectiu després del tan) l'enganyes remenant la cullereta un i tres cops més, i deixes de remenar com si ja haguessis complert amb la nostàlgia i segueixes fent el què estaves fent tot ignorant aquella tassa que t'havies fet amb el propòsit de que sí, que avui t'he la beuries tota.
No saps com però passa. Vull dir, que és normal això. Això d'assemblar-se a una cullereta, que sempre dones voltes i mai en treus l'aigua clara.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada