Passen dos dies i una tardor. Cauen les fulles i rellisca. No cau, però s'aguanta pels pèls. Fa fred (ell no hi és). Bufa el vent. Per això fa fred. Segueix caminant, sense cap destí. D’aquí allà, i d’allà mateix, aquí. Passen tres mesos i un hivern. Plou, i és tant fort el diluvi que trenca el paraigua i el divideix en dues parts. No es rendeix. Recull les dues parts i se’n va. Un any i mig mes. El sol es pon, a poc a poc, sense preses, però els ocells volen. La primavera fa florir lilàs a la vora de la mar, i les orenetes venen de l’Àfrica. Elles s’acosten als cables, i no s’enrampen. Quan deia no, sempre volia dir que no. Bé, quasi sempre. Quasi mai deia que sí quan el no l’afirmava amb contundència. No volia dir no. No era com ell. Gens. Ell era algo que mai s’expressava. Era un buit al marge d’un paissatge de verd i flors, com un penya-segat. Escala el cim més alt. Un peu li rellisca i crea una petita allau de rocs. No cau. Les mans les té rescades. Intenta aguantar l’equilibri. S’equilibra fent l’equilibrista. Puja d’empeu al cim. Alça les mans. Ho ha aconseguit. A vençut la voluntat i el temps se l’ha fumat.
Davant seu el sol crema el cel, i a l’horitzó, el cel i la terra fan l’amor.
Sí, el vol III va ser fabulós. Va ser enlairar-se i adormir-se sobre els núvols. L’andemà era creïble/no creïble el vol III, però havia existit. A ritme de Ken Zazpi i síl·labes de poeta va anar existint la boira, i ell seguia amb la seva mà agafant-me la cuixa. La meva mà a sobre la seva i tot fent un entrepà de mans.
Llavors t'anyoraràs Gretel i somiant amb el teu Hansel llançaràs molles de pa pensant en quan tornis...
Em vaig trobar just en aquella situació, com una nena petita, que té un caramel entre mans i és just l'hora de sopar, i les seves ancies es decanten cap a engolir-se el caramel, però sap que la mare li té advertit que abans de sopar no es menjen llaminadures. Em vaig trobar just en aquesta situació.
Quan el demà no sigui demà no sabré que fer. Potser, com aquell qui no vol la cosa, apendré a jugar amb les síl·labes de cada paraula i em dedicaré a inventar-me nous mots per motejar tot allò que jo vulgui anomenar a la meva i única manera. És com dir, que a la llimona li diré amor, i a la rosa li diré t’estimo. Llimona Rosa.
El Ferran li ha donat una carta d'amor a la Sònia. La Sònia se l'ha mirat i a marxat corrent.
El vaig motejar vers abans que morís aquella pluja d’estrelles sobre aquella nit anònima. Me’l vaig empegar a mi sense interpel·lacions ni judicis, i sense fer cas a una possible reacció, me’l vaig arrelar a mi com un iman amb molt de caliu.
No hi ha raó ni data que justifíqui la prosa. La immortalitat de les paraules són com aquelles agulles clavant-se a la paraula realitat, i ella, la paraula realitat, crida atemorida del dolor, crida clamant la llibertat i busca l'equil·libri del dolor amb el plaer per sortir d'aquest malson de la paraula REALITAT. 
