dilluns, 9 de gener del 2012
dimecres, 21 de desembre del 2011
Allò que sempre saps i mai dius que ho saps perquè saps que ho saps.
(...) i de sobte li digué:
- Què n'ha sigut de tu durant tot aquest temps?
- He estat cultivant tot allò que ja no et pertany.
I així, sense més ni menys, va acabar tota aquella tempesta de la sembra. Que si ara cultivo una flor i ara en faig un ram. Que si ara se'm mor el Lilà i ara rego l'assutzena.
Perquè ella, al cap i a la fi, sabia que ell mai més tornaria a ser papallona.
- Què n'ha sigut de tu durant tot aquest temps?
- He estat cultivant tot allò que ja no et pertany.
I així, sense més ni menys, va acabar tota aquella tempesta de la sembra. Que si ara cultivo una flor i ara en faig un ram. Que si ara se'm mor el Lilà i ara rego l'assutzena.
Perquè ella, al cap i a la fi, sabia que ell mai més tornaria a ser papallona.
dimarts, 13 de desembre del 2011
dilluns, 12 de desembre del 2011
Justícia.
No m'agrada la veu que no parla,
s'ha fos el so de la síl·laba que
delata la veritat.
No creus que és millor mentir,
davant el dubte de l'engany?
T'enganyes. Sigues simple.
La paraula no parla,
l'has matada simplement
callant, sense arma.
Així, creant una pausa eterna.
Tant eterna com la veritat,
com el so de la realitat.
Desmenteixes l'engany i
l'acuses com un parany.
I la balança?
Justícia.
diumenge, 11 de desembre del 2011
Tot caduca. (text recuperat i modificat juny'09)
(...)
Em va dir "-calla!" i vaig callar (...). Vaig deixar d'existir per ell i ell, si més no, per a mi.
Em va dir "-adéu!" i el vaig respondre amb un adéu definitiu. Segur que l'era.
El temps havia fet distància, i la vida havia fet guions com el d'una novel·la de postguerra. L'exili ens havia servit per recordar un passat més, i les mans ens havien dibuixat una senda per a cadascú.
Semblava creïble el llibre que entre les dues personalitats havíem creat, i ara aquest, quedava reposat a la prestatgeria envoltat de novel·les significants d'altres vides, i sota les partícules de pols generades pel temps.
Torno a dir, al cap i a la fi, tot caduca.
Un indret o jo què sé, qui sap?
Si ets relíquia
porta'm pel teu món,
que sense veure
el sol,
la flor pot ser
capaç de fer olor.
Que la mar,
sense sal,
pot arribar a
ser més dolça.
Si ets relíquia
porta'm pels teus somnis,
que sense veure
la nit,
la imaginació pot ser
capaç de volar.
Que les estrelles,
sense brillar,
poden arribar a
fer llum.
Si ets relíquia
porta'm pel teu paradís,
que sense ser
infern,
el mal pot
existir.
Que sense voler,
hi pot haver
les dues cares
de la lluna.
Si no ets relíquia
porta'm a l'infern,
que sense
imaginació,
no hi ha somnis
ni estrelles sense llum
que facin la mar
dolça, ni
sense sol,
flors amb olor.
dissabte, 10 de desembre del 2011
Vull IRELAND, C.indirecte.
atreveix-te i
porta'm per
aquells mons
on encara no
he trepitjat
la llibertat.
No t'estranyis
si et parlo
amb llengua
estrangera,
encara.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
