(...) i si cal plantarem flors i collirem raïm. Anirem a la vora de la mar amb pernil dolç tallat ben primet i ens el menjarem com aquell qui beneeix el pa i el parteix en dues parts. 
Aneto-juny2011.
Quan conti fins a tres ja estaràs al purgatori. 
I tot l’amor que ella tenia li abocava al seu gos, aquella arma carregada de consol que servia per escopir tot allò que ningú comprenia i que mai arribarien a comprendre.
I per si algú mai en dubta, el dia que l’arma deixi de disparar, aquella bala que mai més sonarà, a ella la matarà. (Així de contradictori sona).
La Rosa solia portar un vestit fins a l'alçada dels genolls. Era blanc, i a les vores hi tenia cosides unes flors de caire primaverenc. Se'l solia ficar cada dissabte i sempre deia que la seva mare, des de ben petita, li havia fet agafar el costum i cada dissabte la feia anar ben vestida. La mare li deia que sempre s'havia d'anar preparada per si aquell dissabte coneixia el noi de la seva vida, però la Rosa d'això no n'havia fet mai cas. La Rosa li agradava anar al camp, i tornar amb un ram pleníssim de flors. Just, el mateix dia que va fer 8 anys i 3 dies, la senyora de vetes i fils, li va regalar una espelma d’aquestes que fan olor, i li va dir que quan l’encengués per primer cop demanés un desig i quan l’anés per apagar el digués en veu molt baixa i bufés de cop. La Rosa mai ho havia arribat a fer, ja que sempre deia que les espelmes que feien olor eren per fer bonic. I es passava les hores olorant-la, fins que el seu nas perdia l’olfacte de tant adaptar-se a la mateixa olor. Quan la Rosa va haver fet els 10 anys i 3 dies, la senyora de vetes i fils, li va regalar un joc de fils per cosir, i li va dir que quan tingués un quadre fet, li regalés a la primera persona que li havia ensenyat de lletra. Però la Rosa mai no va fer aquell quadre de fils, ja que deia que la tela era massa maca per cosir-la. I es passava les hores tocant els fils, perquè deia que apreciava aquell tacte tan finíssim. Quan la Rosa va haver fet 15 anys i 3 dies, la senyora de vetes i fils, li va regalar el llibre de Amic e Amat, i li va dir que quan el comencés a llegir agafés un llapis per anar subratllant les frases més celestes del llibre. Però la Rosa mai no ho va arribar a fer, ja que deia que el llibre desprenia una olor massa maca com perquè el carbonet del llapis l’invedís i la borrés. Quan la Rosa va haver fet els 18 anys i 3 dies, la senyora de vetes i fils, li va regalar un vinil amb cançons d’amor, i li va dir que quan el posés l’escoltés atentament, ja que cada vers que sonava, era caure al buit. Però la Rosa mai va escoltar aquell vinil, ja que tenia por que es rallés i es fes malbé. Quan la Rosa va haver fet 22 anys i 3 dies, la senyora de vetes i fils, li va regalar un cossi ple de flors sense tija. Li va dir que servien per a fer un centre de taula i que quan s’assaquessin, anés al cim més alt i les llancés a l’abisme, tot demanant la tendresa més amable del món, pel món i per al món. No fou fins aleshores, quan la Rosa esperà aquells set dies amb impaciència per a que les flors s’assequessin. Arribà el vuitè dia i anà el cim més alt de la comarca. Agafà les flors i les començà a fer miques, una per una. Quan aconseguí totes les miquetes possibles, s’alçà i agafant el cossi entre les mans, l’abocà tot tancant els ulls. A l’instant, la Rosa obrí els ulls, i es meravellà en veure el que estava veient. Era com una pluja de flors. El cel blau de fons feia de taló, i la muntanya que hi havia a davant, feia de suport mortal. El vent era com una brisa suau on s’hi barrejava un perfum plàcid amb trocets de desig. La Rosa es quedà una estona estàtica veient la naturalesa de les formes, fins que no va desaparèixer l’última partícula de desig. Ho mirava tot com retornant a l’infància, com aquella nena de 6 anys carregada d’innocència i mirant un espectacle de titelles a la plaça major del poble. Es deixà endur per la immensitat del paisatge, i amb els peus penjant a l’abisme, s’estirà al terra, amb les mans obertes i el pensament en blanc. Quan el sol es comença a pondre, la Rosa s’alçà, i amb ganes de menjar-se al món cridà ben fort;
- Jo també vull ser llibertat, món!
I l'eco li va respondre, i tota la muntanya volia ser llibertat, i totes les plantes volien ser llibertat, i el cel, i les pedres i els insectes que mai havia vist. I l'eternitat!
[..] i diguem-ne que allà, en aquells carrers d'Occitània, la poesia anava agafada de la mà d'un de barri i d'una de poble.
Jo quan sigui gran seré mare. I seré una mare que tindrà uns fills molt macos, i seran tan tan macos que els hi posaré un nom preciós. I tindran un nom tan tan preciós que seran molt feliços. 
I no ho sé, tinc com unes ganes boges de trucar-lo i de dir que faci les maletes, que el meu enyor és massa fort com per posar-me'l de muda.
Però el que no sé, és a qui dir que faci les maletes, si a ell o l'enyor. O potser jo.
T'imagines?
Embriaguesa nocturna;
I finalment, amb la flor entre mans, vaig tenir el pressentiment que aquella febrada de primavera, no era tenir una febrada qualsevol, i que ell hauria de seguir pagant les excuses que acceptava com a moneda de canvi.
Havia de caure a la temptació que la imaginació és de sucre, i amb la pluja es desfà.
