(...)
Em va dir "-calla!" i vaig callar (...). Vaig deixar d'existir per ell i ell, si més no, per a mi.
Em va dir "-adéu!" i el vaig respondre amb un adéu definitiu. Segur que l'era.
El temps havia fet distància, i la vida havia fet guions com el d'una novel·la de postguerra. L'exili ens havia servit per recordar un passat més, i les mans ens havien dibuixat una senda per a cadascú.
Semblava creïble el llibre que entre les dues personalitats havíem creat, i ara aquest, quedava reposat a la prestatgeria envoltat de novel·les significants d'altres vides, i sota les partícules de pols generades pel temps.
Torno a dir, al cap i a la fi, tot caduca.
“Estimat diari:
ResponEliminasento més ràbia que dolor
ara que, novament,
el meu cor l'està envaint la por.
"-Perquè no m'estimen?" Em pregunta,
i no se que contestar-hi...
Serà aquesta la última vegada
que sentiré l'ànima ofegada?
Estimat refugi:
mirall on sempre puc mirar-hi
s'ha acabat l'amor del món?
O els meus ulls no són prou verds
per convertir la pedra en or,
o serà cert que l'amor
és com els gerds
que maduren amb el temps;
tant, que al final es moren?
S'ha acabat patir, petitó meu...
i aquest serà el nostre secret.
Veniu! Dones, us donaré el que busqueu;
però trigaré a trobar-ne a una
que faci que el meu amor sigui el seu”
-Azazel, estiu 2007-