Passen dos dies i una tardor. Cauen les fulles i rellisca. No cau, però s'aguanta pels pèls. Fa fred (ell no hi és). Bufa el vent. Per això fa fred. Segueix caminant, sense cap destí. D’aquí allà, i d’allà mateix, aquí. Passen tres mesos i un hivern. Plou, i és tant fort el diluvi que trenca el paraigua i el divideix en dues parts. No es rendeix. Recull les dues parts i se’n va. Un any i mig mes. El sol es pon, a poc a poc, sense preses, però els ocells volen. La primavera fa florir lilàs a la vora de la mar, i les orenetes venen de l’Àfrica. Elles s’acosten als cables, i no s’enrampen. Quan deia no, sempre volia dir que no. Bé, quasi sempre. Quasi mai deia que sí quan el no l’afirmava amb contundència. No volia dir no. No era com ell. Gens. Ell era algo que mai s’expressava. Era un buit al marge d’un paissatge de verd i flors, com un penya-segat. Escala el cim més alt. Un peu li rellisca i crea una petita allau de rocs. No cau. Les mans les té rescades. Intenta aguantar l’equilibri. S’equilibra fent l’equilibrista. Puja d’empeu al cim. Alça les mans. Ho ha aconseguit. A vençut la voluntat i el temps se l’ha fumat.
Davant seu el sol crema el cel, i a l’horitzó, el cel i la terra fan l’amor.
