Allò que sempre saps i mai dius que ho saps perquè saps que ho saps.

(...) i de sobte li digué:

- Què n'ha sigut de tu durant tot aquest temps?

- He estat cultivant tot allò que ja no et pertany.


I així, sense més ni menys, va acabar tota aquella tempesta de la sembra. Que si ara cultivo una flor i ara en faig un ram. Que si ara se'm mor el Lilà i ara rego l'assutzena.

Perquè ella, al cap i a la fi, sabia que ell mai més tornaria a ser papallona.

Sospecho que hoy empiezo a ser canción!

Fué el día en que ocurrió

la verdad hechizada:

la melodía y el alma enamorada.

El alma con canción

iluminó su hogar,

y la canción con alma echó a volar.

Desde entonces las dos

vivieron más despacio,

a pesar de su tiempo y de su espacio.

Silvio Rodriguez - Si seco un llanto.

Justícia.

No m'agrada la veu que no parla,

s'ha fos el so de la síl·laba que

delata la veritat.

No creus que és millor mentir,

davant el dubte de l'engany?

T'enganyes. Sigues simple.

La paraula no parla,

l'has matada simplement

callant, sense arma.

Així, creant una pausa eterna.

Tant eterna com la veritat,

com el so de la realitat.

Desmenteixes l'engany i

l'acuses com un parany.

I la balança?

Justícia.

Tot caduca. (text recuperat i modificat juny'09)

(...)

Em va dir "-calla!" i vaig callar (...). Vaig deixar d'existir per ell i ell, si més no, per a mi.

Em va dir "-adéu!" i el vaig respondre amb un adéu definitiu. Segur que l'era.

El temps havia fet distància, i la vida havia fet guions com el d'una novel·la de postguerra. L'exili ens havia servit per recordar un passat més, i les mans ens havien dibuixat una senda per a cadascú.

Semblava creïble el llibre que entre les dues personalitats havíem creat, i ara aquest, quedava reposat a la prestatgeria envoltat de novel·les significants d'altres vides, i sota les partícules de pols generades pel temps.

Torno a dir, al cap i a la fi, tot caduca.

Un indret o jo què sé, qui sap?

Si ets relíquia

porta'm pel teu món,

que sense veure

el sol,

la flor pot ser

capaç de fer olor.

Que la mar,

sense sal,

pot arribar a

ser més dolça.

Si ets relíquia

porta'm pels teus somnis,

que sense veure

la nit,

la imaginació pot ser

capaç de volar.

Que les estrelles,

sense brillar,

poden arribar a

fer llum.

Si ets relíquia

porta'm pel teu paradís,

que sense ser

infern,

el mal pot

existir.

Que sense voler,

hi pot haver

les dues cares

de la lluna.

Si no ets relíquia

porta'm a l'infern,

que sense

imaginació,

no hi ha somnis

ni estrelles sense llum

que facin la mar

dolça, ni

sense sol,

flors amb olor.

Vull IRELAND, C.indirecte.

atreveix-te i

porta'm per

aquells mons

on encara no

he trepitjat

la llibertat.

No t'estranyis

si et parlo

amb llengua

estrangera,

je t'aime,

encara.

Com un petit somni (per moments).

(...) i quan un grapat de formigues s'unien i formaven un grup de formigues fortes i valentes i creaven un niu, jo deia:

"- Coratge petites, coratge!"

Perquè vist aquell instint natural, em vaig empetitir en el meu "jo" minúscul i vaig adonar-me que la natura era més sàvia que no pas aquell caparronet del no res que subjectava el cos i li creava una identitat, pel qual, gràcies a la cara jo rebia un nom.

I que no era gràcies aquell cos desfigurat, sinó que el meu rostre s'identificava gràcies aquells ulls de color bru i uns llavis resseguits per una vora imaginària que els hi donava un cert aspecte femení.

I per això, quan vaig veure les formigues que s'unien, em van entrar unes ganes boges d'agafar-les una per una i cridar ben fort que jo volia ser com elles, igual que tothom, sense poder identificar cares per noms.

Llàstima que siguis ros amb els ulls blaus.

Allò que cau i que repica i es trenca.

I si per sort

només fos una fulla,

allò que cau de l'arbre,

estaria contenta

de saber que

només és una fulla,

allò que cau de l'arbre.

Però sé que

allò que cau de l'arbre

no és una fulla,

sinó que és una estrella,

allò que cau del cel

i que repica a l'arbre

i cau a terra.

Si només fos una estrella

estaria contenta,

però allò que cau del cel

que repica a l'arbre

i cau a terra i es trenca,

no és una estrella

sinó que és un desig trencat.

Com si s'hagués mort una fada,

per un nen.

Era broma, podreix-te en el meu orgull.

Ritual.

(...) i si cal plantarem flors i collirem raïm. Anirem a la vora de la mar amb pernil dolç tallat ben primet i ens el menjarem com aquell qui beneeix el pa i el parteix en dues parts.

Com si tot fos un ritual de pa amb formatge.

Per anar fent caixa.

I me'l fot

i me'l menjo,

i no tinc res dins l'estomac

que no sigui el teu record.

Record podrit

entre besos i llits,

entre tot el que no escupo

i m'ho guardo amb un clip.