per qui no ho sàpiga,
a les nits fa de far.
Fa de far de les estrelles
i de tot el seu veïnat.
Dels núvols i
de les anelles dels
astres, i dels
somnis de la gent,
que projecten a l'infinit
el desig desesperat que
guardem sota el coixí.
La lluna,
per qui no ho sàpiga,
a les nits fa de far.
Fa de far de les estrelles
i dels somnis amagats.
Ens delaten les paraules
i els gestos en privat.
Ens il·luminen cada
vegada aquelles melodies
que no deixen de sonar, i
et recorden un cop més
que la nit era estel·lar.
La lluna,
per qui no ho sàpiga,
a les nits fa de far.
Fa de far de les estrelles
i dels records il·luminats.
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaGuapa! Quin descobriment el teu bloc!!! ^^ sempre em preguntava, i encara ara, que volia dir això de 'Aloma' i volen entendre em trobo amb això! felicitats! Ah! una altre cosa: m'ha agragadat molt la teva lluna, que fa de far! Jo com a Llunàtic perdut que sóc trobo que la lluna és el far que guia la vida de moltes persones i per mi aquest far, aquesta Lluna té nom i forma de dona (com no podia ser d'una altre manera jeje :P)tot i així la vaig deixar escapar... trobo que formava part de la seva forma d'indicar-me el meu camí; car el meu cor es troba ara ja ple de joia a partir d'aquella tràgica experiència. No sé si hi cabrà, però et transcric aquí, en el següent comentari, a la meva Lluneta Clara, disfrutala! salut!
ResponEliminaLluneta Clara
ResponEliminaVet aquí la Cerdanya,
petit mirall de l'ànima
on sempre puc tornar.
Terra que unirà, ara i sempre,
els records de la memòria
[de les muntanyes,
el lloc on un dia vam somiar
amb un futur meravellós.
Les imatges em recorden a tu.
Tot recordant-les puc assaborir
aquest aire tan especial,
que em transporta a quan
em donaves petons i m’abraçaves.
I si mires al cel,
si aixeques la mirada
es queda tota ella ofegada
[de nostàlgia.
Quantes vegades has restat
Enlluernada per demanar favors
a les seves estrelles; favors
que després es van complir,
expressant l'ànima enamorada
a qualsevol pedra del camí.
Llàstima de la vida, el desamor
o el destí, que em van fer sentir
com un cretí quan els dos ens va donar
[per desaparèixer...
En aquest prat, Lluneta Clara,
faltem tu i jo, agafadets de la mà
mirant-nos recelosos pensant
quant temps ha passat
que no ens fèiem
[una carícia ...
I de tot el temps que encara passarà
sempre que l'eternitat es pugui mesurar
per hores ...
Sigues feliç, Lluneta Clara,
els records m'entristeixen
i em fan divagar i escoltar
aquest silenci, aquest que
t’envolta l’ànima
em fa expressar sentiments
que vaig enterrar; però les imatges
(sempre les imatges)!
em fan recordar que
pensant en tu se'm posa la pell
[de gallina ...
Per que tu i jo, Lluneta Clara
Vivíem en el mateix món.
Suspesos en l’aire que ens envoltava
I ingràvids, ens donàvem escalfor...
La sensació, la companyia
Que em feia sentir la teva olor
Se que a molts agradaria:
Besar-te i sentir-se millor.
Però tan obscur i respectuós
Es fa aquest teu silenci
Aquest que t’envolta l’ànima.
Callada, distant i als meus ulls,
Tan i tan trista...
Lluneta Clara, ara ja romans tranquil•la
En un mar d’aigües que desconec.
Per això, pacient, em retens
De somiar-te fins la pupil•la
Per que sols això
faria que em desmaies.
La sensació es fa alhora estranya.
Tan bé que estaria jo amb tu
I com entenc el que no vas sentir per mi
I si per ell, aquell sol radiant
Que t’il•luminava la nit i del que sempre
Te n’escapaves corrents.
Torna aviat, Lluneta Clara
Torna’m a ensenyar el camí.
Que tant t’estimo jo ara
Que quant no hi ets
No puc dormir.
Però em vas dius: -Adéu!
I llavors, així, em va marxar l’ànima...
En un camí sense retorn.
Vine, torna aquí, Lluneta Clara
Torna aviat, amor...
Que no m’agrada la sensació
De quant tu no hi ets
Sentir-me Sol...