Digues-li llibertat.

[...]. Sí, perquè sabia que si el precís instint de voler ser vers hagués arribat a ser poema, ara seria poeta.

Oblit, espera'm.

Li vaig pagar la cervesa que ja li havien pagat,

i vaig marxar sense acabar d'entendre el joc de cartes.

Adéu.

Deleted.

Havia de caure a la temptació com els estels fets de pols. Imaginava la idea d’arribar fins dalt el cim i veure que l’infinit el tindria sobre el cap, abraçant-me el cos com les onades músicals d’una harmonica, i pentinant-me el cabell. Imaginava poder assenyalar l’horitzó amb un simple dit, i desfer-lo tot tirant-m’hi a sobre, com un mar d'aigua dolça i de color cel.

Havia de caure a la temptació que la imaginació és de sucre, i amb la pluja es desfà.

Esbós.

Sempre deia; “- La constància és la clau de l’èxit”, i de la confiança fluïa l’amor que ell mai tenia.

Del que passa i del que no es diu.

I no existirà la solitud, perquè la cultura unirà el perfum de cada ésser, què serà la única essència que els farà ésser diferent de qualsevol ésser igual. L'individu serà la lletra, i junts farem la paraula. Ens llegiran els núvols i el cel, i qui sap si el sol ens comprendrà, però el temps ens plourà, i seran llàgrimes fresques i dolces, floriran millor que mai les roses, per reprendrens en la memòria que darrere de cada cançó hi ha un record.

Parlen.

No parlen d'amors.

Parlen de vesprades de foc,

d'arcs de Sant Martí

i del matí.

De postes de sol sense neguit.

Parlen de POESIA.

El nord llarg e intens com l'infinit.

L'horitzó darrere el nord

fecunda el demà

tot pregant a les estrelles

el retorn d'Ell.